Darder construia mobles semblants als que
se l’hi regalaven a Isabel II, sempre amb formes elegants d’estil
renaixentista. Es citen dos armaris de fusta de palissandre, amb un mirall i
elements de nacre. Pel que fa l’estil, Caveda l’anomena més xorigueresc que
renaixentista. L’autor dels mobles, cita a Espanya hi ha unes caracteristiques
comunes: unificació de la senzillesa, poques incrustacions, peus recargolats;
en taules, raconeres, consoles i escriptores tenen formes retalladles en els
seus sobres; els armaris, medallos, garlandes, filastres,… i en els seients
animals fantàstics, flors i decoració naturalista. Per Caveda, la recuperació
de la talla, es considerada una anarquía artística, on no hi ha un estil
definit, sino una barreja de tots.
Durant aquets anys, comença a veures un
estil molt naturalista, del 1850 al 1880, es fan servir totes les tècniques
posibles.
Manuel Perez, barceloni, que juntament
amb Medina, madrileny, van ser els unics que van destacar.
Una de les caracteristiques principals
d’aquesta segona metitat es la copia costant dels estils del pasat, com
l’estructura dels mobles i les seves decoracions. Hi destaquen els catalans,
que saben donar un aspecte i una forma molt adecuada als estils dels clients.
Una de les modes que tindrà més èxit a
partir dels anys cinquanta i sobretot els seixanta, será el mobiliari fet amb
fustes fosques o de negre intens. Una de les fonts més importants, es
l’Exposició Industrial i Artística de Productes del Principat de Catalunya, del
1860. Quasi tota la ebanistería catalana, treballa amb fustes de palissandre, i
fins i tot a vegades combinada amb la kaoba.
Una altre de les referencies més
importants de l’ebanisteria de Catalunya es l’Album enciclopédico-pintoresco de
los industriales, de L. Rigalt, 1857, on s’intenta crear una teoría de les arts
i una pedagogía als empresaris industrials perque cooperin en l’educació y
renovació artística de les arts industrials.
Rigalt, veu com l’elaboració artística,
esta clarament lligada a la demanda i als gustos del consumidor.
Si parlem del mobiliari que va dels
seixanta als setanta, la Font més important es l’Exposició universal de París
de 1867, on Francisco Orellana arriba a la conclusió que el moble Espanyol es
clarament inferior a la resta. En general, les peces exhibides, sobretot les
catalanes, son de qualitat alta, si les comparem amb la resta del estat
español.
Cap a finals dels seixanta, cada cop més
s’anirà deixant enrere l’estil de Lluis XIV,
per començar a valorar més els estils de lines rectes i elements
estátics.
(...)
